dilluns, 7 de gener del 2013

Deu i setze mesos

I el temps passa i passa... No s'atura... I avui ja és 7...

Cada mes intent tenir un record dels moments que passàrem juntes, però avui només puc pensar en els de després. Però no en els moments difícils, dolorosos, de tristesa. Avui només sóc capaç de veure tot allò positiu que heu deixat amb la vostra partida. Totes aquelles coses bones que no hagués pogut viure si tot hagués estat d'una altra manera.

Són tantes i tantes coses que no sabria per on començar. He parlat moltes vegades del camí que estic fent, dels aprenentatges, dels canvis, de la nova manera de veure la vida, de viure la maternitat... De les persones meravelloses que he trobat en aquest camí, que no hagués pogut conèixer d'una altra manera. 

Però especialment us vull donar les gràcies per com ens estau ajudant al papà i a mi com a parella. Ens heu fet plantejar-nos molts aspectes importants i a trobar noves sortides. Ens heu permès conèixer el millor de cada un i ens heu fet veure com ens estimam. Heu creat una nova família, una família millor... 

I tot ho heu provocat vosaltres, petites meves. 

Només tenc paraules d'agraïment. Gràcies, Júlia. Gràcies, Aina.

Res no seria tan satisfactori com tenir-vos en braços, però ja sabem que aquesta vida no és la meva, no és la vostra. Tal vegada el vostre paper en aquest món era ensenyar-nos totes aquestes coses. ¿Qui sap?

Vos estim!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada