diumenge, 7 d’octubre del 2012

Set i tretze mesos

Avui m'he despert recordant tot allò que va passar dos dies 7, temps enrere.

Júlia, fa 13 mesos eres dins meu. Era a l'hospital, amb el coll de l'úter esborrat, en repòs absolut esperant un miracle que no va arribar. Cinc hores després deixaries el meu cos per sempre. 

Aina, la meva nina valenta. Fa set mesos era a l'hospital també. Estava decidint provocar el part que et deixaria descansar a la fi, després d'un dia lluitant per viure sense líquid. 

Feia temps que no m'emocionava pensant en vosaltres i la veritat es que ja ho necessitava. És cert que ja no fa mal, o no tant de mal, però això no lleva que caiguin les llàgrimes en recordar aquells dies. Els més difícils de la meva vida. 

No em cansaré mai de donar-vos les gràcies per triar-me com a mare. He après tant que no puc fer mes que agrair-vos el temps que vareu estar amb mi. M'hagués agradat que tot hagués estat diferent, però per alguna raó m'ha tocat ser la mare de dues petites floretes i n'estic ben orgullosa.

Vos estim, cada dia més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada