Júlia i Aina

Ha arribat el moment. Em sap greu, petitones, que hagi estat tan envant, però sabeu que em calia temps. Finalment he vist que hi havia la necessitat de donar-vos identitat pròpia, de que tenguéssiu el vostre propi nom. Fins ara era massa dolorós per a mí, però així ha sortit, de manera espontània.

Júlia, la meva nina gran. Aquest era el nom que sempre havia pensat si mai tenia una filla: Júlia. No sé perquè no havia estat capaç de veure-ho abans. Estava claríssim que aquest havia de ser el teu nom. El nom també de la vostra padrina, a qui no vaig poder conèixer, però que m'agrada imaginar que té cura de vosaltres en el món de llum on viviu (qui vulgui que l'anomeni cel).

Aina, confitet. Jo volia posar-te aquest nom, però no ens acabàvem de posar d'acord el teu papà i jo. Però ara està clar que havia de ser per a tu.

Ara em sent més en pau. És mal d'explicar i supòs que mal d'entendre. Però ja sabeu com m'ha deixat d'importar allò que pensi la resta. A mi em fa sentir millor... i punt!

Júlia, Aina, floretes meves, vos estim.